El maig de 1975 un informe policial relatava com prop de 800 persones es manifestaven a Badalona contra la construcció d’un port esportiu entonant uns versos que resseguien la melodia del popular “no serem moguts”:
“No, no, no lo construirán / ni con la fuerza de la represión / no lo construirán / El puerto es para los ricos / Lo pagará el obrero / Queremos más escuelas / Queremos más hospitales / Queremos más zonas verdes / No más atropellos”.
Un any abans, la revista veïnal Can Oriach expressava la voluntat popular sabadellenca amb una explícita sentència: “no sólo una ciudad para trabajar, sino también una ciudad para vivir”.
El Pla Popular de la Verneda Alta, presentat el 1978 com una veritable contraproposta als projectes urbanístics d’un franquisme agonitzant, també era rotund en manifestar la necessitat que “plantejar una política oposada, en funció dels nostres interessos, oposats als seus, és l’única manera de satisfer-los”.
De la mateixa manera que el 1976 altres veïns i veïnes assumien que havien de lluitar “per fer un Guinardó digne, aturant la degradació, salvant-lo de la destrucció capitalista”.
Perquè el que també sabien els veïns dels Nou Barris aquest mateix any era que:
“la especulación dio dinero a las inmobiliarias capitalistas y nos lo quitó a los trabajadores; (…) robó del barrio solares destinados a zona verde, todo ello con la colaboración del Ayuntamiento.”
Però, en última instància, què era allò que sabien els veïns i veïnes organitzats? Què assumien amb totes les seves conseqüències aquells que prengueren els carrers i les places els últims anys de la dictadura, aquells que n’impediren la seva continuïtat, aquells que somiaren amb una altra ciutat, amb uns altres barris, amb una altra societat?
El cartell d’un acte veïnal celebrat el
Però un altre lema em ve al cap quan penso la ciutat que m’ha tocat viure, no aquella que volgueren transformar aquests homes i dones que sabien perfectament qui eren i que volien sinó aquella altra que es presenta orgullosa i moderna com la “millor botiga del món”. La mateixa que es permet exportar un model propi d’urbanisme, una marca registrada que ens contempla com a simples consumidors de fòrums culturals, espectadors d’esports olímpics d’hivern, clients d’un hotel a primera línia de costa, veïns cívics, uniformitzats, multats, colpejats, desallotjats. Aquesta, la mateixa que ara, precisament ara que es puja al tren de l’alta velocitat, se n’adona de l’existència d’un petit barri anomenat el Bon Pastor que ha donat nom a una nova parada de metro. Potser dependrà de nosaltres, de que nosaltres siguem nosaltres i no d’una suma d’un tu i d’un jo que començarà a pensar en una parada de metro que va donar nom a un barri.
No hay comentarios:
Publicar un comentario