Memoria del futuro: autoorganización vecinal

“Nuestro primer problema es que había que tener un sitio donde reunirnos y entonces nos buscamos un suelo del que sabíamos que la Iglesia había pedío para los pobres del barrio y lo único a lo que se dedicaba era a explotarlos y nos hacemos con un terreno de 260 metros cuadraos y estuvimos trabajando un año (…). Todos los sábados y todos los domingos (…). Levantamos un edificio con 260 metros cuadraos, con duchas y váteres públicos (…) [para] no tener que ir a la Glorieta de Embajadores a ducharte (…). Levantamos ese edificio con un salón de actos, donde había una biblioteca, donde preparamos una habitación para la abogada, Amalia Liñán, que venía todos los sábados (…) y allí es donde todos los miércoles teníamos la asamblea, pero donde lo típico era los sábados y los domingos tú veías a los hombres y las mujeres con su toalla al hombro y su bolsita a la asociación a ducharse, donde el agua era clandestina (…). Aquello fue una epopeya, levantar aquel edificio porque no teníamos ni un duro (…). ¿Pues sabéis cómo empezamos? Resulta que las fiestas de los barrios siempre la hacían los falangistas retiraos y gente de esta que lo utilizaban pa sacar dinero para ellos y en Orcasitas no era menos (…). Las fiestas del año 71 y 72 las organizamos por primera vez y ganamos cuarenta mil pesetas (…). Y una rifa que hicimos (…). Y que por ejemplo, para las vigas que hacían falta (…), fueron postes de la luz, fuimos un día de Jueves Santo tapando la matrícula de un camión, por la noche los fuimos a quitar al barrio de Orcasur (…). Enganchamos el agua (…). Sabíamos que el cura sí tenía agua, los demás no pero el cura sí tenía, entonces una noche nos pusimos, poniendo piquetes de vigilancia (…) por si venía la Guardia Civil (…), nos ponemos una noche a picar, a picar, a hacer una zanja (…) pa enganchar clandestinamente la tubería del cura (…). Era de hierro (…), aquello fue frustrante (…). Entonces luego ya posteriormente en la chabola de un vecino (…), Antonio el Fruta (…), 'nos tienes que dejar hacer un empalme antes de que llegue a tu contador' (…). Ya teníamos agua clandestina, ya teníamos agua pa las duchas del barrio (...). Por allí es donde pues de alguna manera nos hemos ido haciendo personas, pues legiones de gente de Orcasitas, pues donde por primera vez has leído un libro, donde por primera vez has escuchao un abogado laboralista (…). En el año 73 sólo teníamos un chaval con estudios, el hijo de Juan el electricista (…). Intentamos exportar el modelo y recuerdo que algunos domingos (…) [fuimos] al Pozo del Tío Raimundo cuando ellos hicieron su local. El primero que no fue ni de curas, ni de falangistas ni de cosas de estas, de la Asociación de Vecinos de Madrid fue el de Orcasitas (…). Fuimos a trabajar allí y luego nos fuimos al barrio de El Progreso (…). Aquello lo exportamos (…). Eran unos años pues importantes de solidaridad, los lazos entre la gente, primero te ayudabas económicamente pues pa poder vivir y luego los otros lazos porque te estabas jugando el tipo (...)”. 

[entrevista a un activista de la Asociación de Vecinos Meseta de Orcasitas]

y les dejaron con la noche y el día

“Cuando terminó la guerra, entraron los nacionales y a nosotros nos quitaron todo lo que teníamos en la casa, nos dejaron con la ropa puesta (...) Nos teníamos que acostar una, quitarte la ropa y lavarla pa vestirse la otra.  (...) Y la cama de mi hermana Juanita se la llevaron la también porque le gustó a uno del pueblo, pa él, se la llevó, la dejó durmiendo en el suelo. Se llevaron dos carros de leña que tenía mi padre de más de veinte años metío en el corral, así se llamaba un corral. La cosecha de dos años de mi padre que la tenía sin vender. Nos quitaron la yunta, el carro, nos quitaron las cabras, nos quitaron la matanza que teníamos. Y nos dejaron con la noche y el día”.

Así se explicaba una viejita hace unos años; una viejita que, si todavía viviera, rondaría los ochenta y cuatro años; una viejita que, si le preguntaran, no dudaría en responder a cualquiera, hoy, que sabemos de la muerte de Manuel Fraga: "que la tierra te escupa una y un millón de veces, que no te deje descansar, que no alimentes ni siquiera a un gusano, ni sirvas de sustento a un forraje, que te escupa, al menos, una vez por cada una de las fusiladas, por cada uno de los presos, por cada una de las torturadas, por cada uno de los exiliados, por cada una de las asesinadas, por cada uno de los vejados, de las desposeídas, por todos aquellos que sólo se quedaron con la noche y el día...

Si sola no pots, juntes podem!!

Solidaritat, assemblea, horitzontalitat, autogestió o, entre d'altres, autoorganització... són paraules que, en els darrers mesos, han pres un nou significat a partir de les noves, múltiples i heterogènies veus que les pronuncien o, més ben dit, que les tornen a pronunciar. Vivim, a judici del que això escriu, un moment de (re)construcció de discursos i pràctiques i de (re)creació de xarxes de relació, procés que es dóna en paral·lel a un temps de destrucció accelerada de tot allò que semblava donar certa seguretat en el futur, de desdibuixament d'aquell parèntesi històric situat entre la conquesta del canvi polític als 70 i l'edificació, als 80, d'un escleròtic estat del benestar. El treball precari, quan no l'atur, ens colpeja quotidianament, de la mateixa manera que la impossibilitat d'accés a l'habitatge o la pèrdua del mateix torna a ser un problema de primer ordre. Si a aquestes qüestions sumem les retallades en llibertats individuals i col·lectives i drets socials conquerits a força d'accions col·lectives pels nostres pares i àvies, el panorama resulta prou desolador.

Però si de resistències a l'envalentiment dels poderosos volem parlar en aquest text, és absolutament adient centrar el focus d'atenció en una de les formes organitzatives que pretén oferir respostes a tot aquest estat de coses, contribuint a la superació de la frustració que suposa l'aniquilament d'aquell miratge de l'estat protector com també a la derrota o el desconcert de certes formes organitzatives com partits i sindicats, hereves d'un passat de lluites i un llarg present de transaccions.

Així doncs, les Xarxes de Suport Mutu (XSM), nascudes a l'escalfor de l'esclat del 15-M, s'han estès per diferents barris de la ciutat de Barcelona centrant els seus discursos i pràctiques en, precisament, la qüestió de l'habitatge i, en particular, les possibles respostes a l'allau de desnonaments que assolen la ciutat. Si bé altres col·lectius i persones ja es dedicaven de feia temps a aquesta temàtica, les XSM han vingut a sumar esforços aportant altres elements. D'entre aquests caldria ressaltar, per exemple, l'accent en pràctiques assembleàries i no delegacionistes, intentant superar els límits de l'assistencialisme, la professionalització o l'especialització en determinats rols. La importància del treball col·lectiu, de la integració plena i horitzontal de la persona que s'acosta a les XSM a partir de l'assumpció que els seus són també els nostres problemes –no sense oblidar la vessant particular i personal de cada cas concret– i que, en conseqüència, també ho han de ser les solucions i les respostes, la cura en intentar no forçar ritmes –tot i la immediatesa amb què s'ha de respondre en alguns moments– i no anar més enllà d'allò que aquella persona està en disposició d'assumir a cada pas del procés, la idea d'una pressió progressiva, sense cremar cartutxos d'una primera tacada, la resistència activa a les injustícies o l'assenyalament dels culpables de les mateixes són algunes de les característiques d'aquestes xarxes.

Un altre element important és la insistència amb què es parla, evident tant en les diferents trobades –des de xerrades-debats a concentracions contra desnonaments– com en els diferents textos emesos, de la necessitat de (re)crear unes formes de relació i de veïnatge basades no solament en la solidaritat, de vegades unidireccional, sinó, precisament, en el suport mutu, que es pot donar en múltiples direccions i de diferents formes. En aquest punt es situa la importància dels espais informals i quotidians, les trobades en diferents espais públics per dinar i xerrar plegades, les assemblees en places i carrers, la transmissió de sabers i pràctiques o la posada en marxa de pràctiques propositives, agafades d'altres experiències i contextos, com poden ser les tendes gratis –intentant superar la idea de l'intercanvi necessari o imposat–, l'okupació d'habitatges o els tallers d'autoformació, tant en qüestions pràctiques –electricitat o reparació de bicis– com directament polítiques –respostes antirrepressives, qüestions de gènere o temàtiques relacionades amb el racisme i la migració– esdevenint altres eixos de lluita.

La seva relació amb les diferents assemblees de barri, diversa segons els contextos i la idiosincràsia de cada una d'elles –essent grups de treball amb autonomia plena algunes o comissions altres– fa que les XSM tinguin una base territorial sobre la que treballar, sobre la que col·laborar en la reestructuració d'aquell teixit social als barris que feia possible, no tants anys enrere, l'articulació de respostes col·lectives a problemes tampoc tant llunyans amb els què ens trobem avui. En aquest sentit, les XSM poden ser una eina útil, compatible i paral·lela amb d'altres experiències i formes organitzatives, per, en una primera instància, articular respostes i resistències a les agressions que patim quotidianament i, en una segona –potser encara estem molt lluny en aquest procés–, generar noves formes, horitzontals i assembleàries, per autoorganitzar les nostres vides.
[publicat a Directa, 256, 11-01-2012]