Si sola no pots, juntes podem!!

Solidaritat, assemblea, horitzontalitat, autogestió o, entre d'altres, autoorganització... són paraules que, en els darrers mesos, han pres un nou significat a partir de les noves, múltiples i heterogènies veus que les pronuncien o, més ben dit, que les tornen a pronunciar. Vivim, a judici del que això escriu, un moment de (re)construcció de discursos i pràctiques i de (re)creació de xarxes de relació, procés que es dóna en paral·lel a un temps de destrucció accelerada de tot allò que semblava donar certa seguretat en el futur, de desdibuixament d'aquell parèntesi històric situat entre la conquesta del canvi polític als 70 i l'edificació, als 80, d'un escleròtic estat del benestar. El treball precari, quan no l'atur, ens colpeja quotidianament, de la mateixa manera que la impossibilitat d'accés a l'habitatge o la pèrdua del mateix torna a ser un problema de primer ordre. Si a aquestes qüestions sumem les retallades en llibertats individuals i col·lectives i drets socials conquerits a força d'accions col·lectives pels nostres pares i àvies, el panorama resulta prou desolador.

Però si de resistències a l'envalentiment dels poderosos volem parlar en aquest text, és absolutament adient centrar el focus d'atenció en una de les formes organitzatives que pretén oferir respostes a tot aquest estat de coses, contribuint a la superació de la frustració que suposa l'aniquilament d'aquell miratge de l'estat protector com també a la derrota o el desconcert de certes formes organitzatives com partits i sindicats, hereves d'un passat de lluites i un llarg present de transaccions.

Així doncs, les Xarxes de Suport Mutu (XSM), nascudes a l'escalfor de l'esclat del 15-M, s'han estès per diferents barris de la ciutat de Barcelona centrant els seus discursos i pràctiques en, precisament, la qüestió de l'habitatge i, en particular, les possibles respostes a l'allau de desnonaments que assolen la ciutat. Si bé altres col·lectius i persones ja es dedicaven de feia temps a aquesta temàtica, les XSM han vingut a sumar esforços aportant altres elements. D'entre aquests caldria ressaltar, per exemple, l'accent en pràctiques assembleàries i no delegacionistes, intentant superar els límits de l'assistencialisme, la professionalització o l'especialització en determinats rols. La importància del treball col·lectiu, de la integració plena i horitzontal de la persona que s'acosta a les XSM a partir de l'assumpció que els seus són també els nostres problemes –no sense oblidar la vessant particular i personal de cada cas concret– i que, en conseqüència, també ho han de ser les solucions i les respostes, la cura en intentar no forçar ritmes –tot i la immediatesa amb què s'ha de respondre en alguns moments– i no anar més enllà d'allò que aquella persona està en disposició d'assumir a cada pas del procés, la idea d'una pressió progressiva, sense cremar cartutxos d'una primera tacada, la resistència activa a les injustícies o l'assenyalament dels culpables de les mateixes són algunes de les característiques d'aquestes xarxes.

Un altre element important és la insistència amb què es parla, evident tant en les diferents trobades –des de xerrades-debats a concentracions contra desnonaments– com en els diferents textos emesos, de la necessitat de (re)crear unes formes de relació i de veïnatge basades no solament en la solidaritat, de vegades unidireccional, sinó, precisament, en el suport mutu, que es pot donar en múltiples direccions i de diferents formes. En aquest punt es situa la importància dels espais informals i quotidians, les trobades en diferents espais públics per dinar i xerrar plegades, les assemblees en places i carrers, la transmissió de sabers i pràctiques o la posada en marxa de pràctiques propositives, agafades d'altres experiències i contextos, com poden ser les tendes gratis –intentant superar la idea de l'intercanvi necessari o imposat–, l'okupació d'habitatges o els tallers d'autoformació, tant en qüestions pràctiques –electricitat o reparació de bicis– com directament polítiques –respostes antirrepressives, qüestions de gènere o temàtiques relacionades amb el racisme i la migració– esdevenint altres eixos de lluita.

La seva relació amb les diferents assemblees de barri, diversa segons els contextos i la idiosincràsia de cada una d'elles –essent grups de treball amb autonomia plena algunes o comissions altres– fa que les XSM tinguin una base territorial sobre la que treballar, sobre la que col·laborar en la reestructuració d'aquell teixit social als barris que feia possible, no tants anys enrere, l'articulació de respostes col·lectives a problemes tampoc tant llunyans amb els què ens trobem avui. En aquest sentit, les XSM poden ser una eina útil, compatible i paral·lela amb d'altres experiències i formes organitzatives, per, en una primera instància, articular respostes i resistències a les agressions que patim quotidianament i, en una segona –potser encara estem molt lluny en aquest procés–, generar noves formes, horitzontals i assembleàries, per autoorganitzar les nostres vides.
[publicat a Directa, 256, 11-01-2012]